La mobilitat social és un tema central en la sociologia per entendre i avaluar el grau de reproducció, justícia social i igualtat d’oportunitats que ens caracteritza com a societat i com a democràcia. Coneixent la mobilitat social, coneixem el grau d’herència o renovació dels efectius que formen les classes socials, mesurant fins a quin punt els seus orígens socials condicionen les trajectòries i oportunitats vitals i si l’estructura social tendeix a ser rígida (adscriptiva) o més aviat fluida (adquisitiva). Durant les dècades de modernitat industrial, l’ascensor social no es va posar en qüestió mentre predominava l’economia productiva, les sobiranies dels Estats-nació i el contracte social sota estats del benestar. Així, l’ascensor social va generar efectes redistributius que han servit per individualitzar les desigualtats resultants i legitimar l’ordre social en les democràcies liberals.

Donat que els temes de mobilitat social s’han activitat en l’espai públic arran de la gran recessió, el present monogràfic tracta d’oferir una visió panoràmica i complerta que ajudi a fonamentar un debat ciutadà més participat. En el primer article d’aquest monogràfic, Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín, investigadors del CRIT de la UB expliquen les conseqüències de la crisi i l’austeritat en forma de descensor social a Catalunya i els canvis macro-socials que fan canviar la pauta estructural de mobilitat social en forma de desclassament i desemparament sota un abast global que està nodrint nous carismes populistes. La pregunta clau rau en què fer davant aquest escenari present i futur tan advers.

Confiar en l’educació i la inversió en capital humà com la millor solució per reactivar l’ascensor social no sembla ser la resposta més eficaç per la inflació credencialista que provoca, tot i que acaba sent la més funcional i popular. John Goldthorpe, catedràtic emèrit del Nuffield College (Oxford University), explica en la seva contribució que l’efecte de l’expansió i reforma de l’educació en els resultats de la mobilitat ha estat molt limitat i si es vol recuperar una pauta de mobilitat ascendent cal combatre la desigualtat entre les classes amb polítiques de desenvolupament social, econòmic i ambiental que generin millor ocupació. Per la seva part, Gøsta Esping-Andersen, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra concreta que la inversió en primera infància és una política rentable i afavoridora de la mobilitat social si aporta estimulació cognitiva de qualitat i si es fa d’una manera universal per garantir la inclusió de la infància d’origen desfavorit. En la mateixa línia, l’article conjunt d’Ildefonso Marqués-Perales, Manuel Herrera-Usagre i Carlos Gil-Hernández assenyalen mesures polítiques  beneficioses per millorar l’estructura d’oportunitats des de l’esfera familiar, des de l’Estat i des del mercat, a més de fer un repàs analític de la pauta històrica espanyola de mobilitat social.

Un cop presentades les propostes, un segona pregunta clau que ha guiat aquest monogràfic és aprofundir en els resultats empírics de la mobilitat. L’article de Sandra Fachelli i Pedro López-Roldán de la UAB, es centra en analitzar la mobilitat relativa o fluïdesa social (si els destins de classe estan o no determinats pels orígens socials) incorporant a dones i població immigrada. Gràcies a la fluïdesa social que aporten les dones envers els homes, l’estructura social espanyola també guanya en fluïdesa i també compensa la major rigidesa social que registra la població immigrada. Per últim, l’article de César Augusto Ricardi Morgavi, doctorand de la UB  presenta els resultats de la seva tesi doctoral centrada en l’anàlisi comparativa de la mobilitat social i educativa entre països europeus (Espanya, Suècia, Regne Unit, i Alemanya) i llatinoamericans (Xile, Mèxic i Uruguai), donant resposta a diferents interrogants sobre la relació entre mobilitat social i trajectòries d’industrialització, nivells de desigualtat, nivells de despesa social i nivells educatius de la població.